La passió segons PEPE SALES

RODA DE PREMSA:

Dimecres 27 de març en dos temps: al matí, a les 12 h, al pis del carrer València de Barcelona (petit comitè) i a la tarda, a les 19 h, a la llibreria Calders -Passatge de Pere Calders, 9, 08015 Barcelona- (passi vídeo, explicació, lectura text, cançons piano.

+ info konvent@konventzero.com

PEPE SALES

La passió segons Pepe Sales

Del 13 d’abril al 16 de juny 2019 – Activitats paral·leles AQUÍ

Diuen els animistes que els objectes que fem es converteixen en art quan perden la seva funció. Que l’art ni es busca ni es crea. Que tot té ànima i temps, sers vius o coses, perquè tot existeix. Inclús els morts. De fet, la major part de la humanitat està morta però hi és (amb sense). Pepe Sales, mort ara fa 25 anys, continua inspirant, animant i commovent als que encara depenem de l’oxigen (per ser).

Aquesta ànima que tant ens plau presentar-vos, es va fer obra, pintura i versos, expansió, concentració destil·lada i es va disposar per la passió, pel traspàs. No va tenir cap més funció que la d’alegrar la festa i fer llum al dolor apassionat. Seguí tan religiosament el seu esperit contradictori que mai no va pensar ni en molar ni en acabar molant. Les peces d’aquesta exposició revelen el viacrucis personal que, malgrat expulsar-lo dels grans clubs de la norma puritana, li va donar vidilla, i amb ella una mort mea culpa, prematura i quasi venjativa. Pensant sempre en present i poc conscient de l’avenir, tot i prometre fatalitat i ruïna, Sales adorava cada coseta que paria i cada peça fou un conjur contra la mort.

La seva passió per pintar arrenca en els claustres de la Salle Bonanova, a Barcelona, i en les col·leccions de cromos. Sobretot, s’encandila amb el tenebrisme espanyol, amb la parafernàlia del Crist, amb les cuixes de l’amo de la Capella Sixtina, amb algun hermano i amb son punt homosexual. Culpa, eufòria, sexe, misteri, martiri, consol o pietat conformen la seva manera, la seva iconografia, la seva cosmovisió. Comença dibuixant en quartilles, tot petit, sense grans idees generals, provant i seguint el pols. Apunts de partida d’un principiant, d’un puto julai que com a molt serà l’himne dels penjats. Homosexualitat, drogues, presó, precarietat, hospitals, sida, cementiri: té quasi tots els estigmes i els arrossega amb elegància prêt-à-porter.

Quan no s’ho pren de conya, se’n plany. Ha decidit no mentir gaire, confessa, i ho escriu i plora i ho canta, i li dóna la volta. El seu patiment és el tema i la seva feblesa, serà la lírica. Perd la vergonya, mescla frases i en surten versos d’emocions i desitjos humits que agafen cos i es fan cançons d’amor i droga. Què, si no?

Quan s’ho pren de conya, està pletòric. La seva planta preferida (l’opi & cia.) el fa sentir com déu i ho pinta. Ja no sent mal als ossos, té oli a les juntures, la mandra s’esfuma i l’eufòria l’inunda. Ja ha sortit de les llibretes i ara pinta sobre tot tipus de cartells, cartrons, cartolines, banderoles, carpetes, sobres, fustetes o finestres velles: el que sigui, no importa, el missatge i l’impuls van per davant. Utilitza materials de rebuig, i s’inspira en els seus defectes i màcules per estimular una bona pluja d’idees sorpresa. No acostuma a tenir grans teles per estrenar i, segurament, li tallarien el rollo. La pintura sempre barata, acrílica i d’oferta, el làtex revitalitzant que no falti i els pinzells ben veterans. Té molts traços, composicions i escenes que provenen d’aquesta precarietat material, però ell l’aprofita molt bé i com sol fer també amb els errors, no s’hi encaparra i tira milles.

La tècnica, mixta i espavilada. Amb quatre pinzellades pot convocar a Goya, al Bosco, a Rembrand, a Géricault, a Keiffer, i fins i tot a Bram van Belde. Pinta als amics i els espais propers, els refugis de la tempesta on escolta l’oracle i devora dylans. Poc a poc, entre marrón i marrón, droga va droga ve, ventila el cap per la finestra. Veu la seva ciutat rebel, llibertària i perdedora, l’estimada quadrícula de merda, i li fa un homenatge abans que molts. La veu com una mà, un drac, una boca negra, un forat o un mar de terrats. Ni olímpica ni turista. Des de la Modelo ha vist la gran Carcelona triomfant d’on sempre voldrà fugir (fent el ball fabulós del Watusi) perquè ell és innocent. Un pringat urbanita que quan li troba el punt, per temes digestius i alimentaris, la sotmet, la fa samarreta i s’hi entrega estoicament.

Amb les Barcelones fa el gran pas a la gran dimensió. Als Crists, els Atlants, el Siós, els Mars, les Muses o altres personatges que vindran reclamant-li presència, grandesa i fortalesa física (pintaràs amb dolor!). A les textures, les sorres, les colilles, les cartes o els dorés que recollirà de terra o que pescarà a les aigües del port. Als deformats alla Bacon, als frescos, als xorbos, a la guerra del verí, a l’oil on gambes, a la chanson intime (un timo) que tant el retrata i a l’expansió compulsiva del seu imaginari desbordat. Fins i tot s’atreveix a cantar i a filmar les seves passions i en fa tele, guions i decorats Glasnost (de 3x13m, tan grans que no hi caben a cap sala d’estar).

Mar endins, l’illa de Mallorca li calma la fera ferotge i li mescla dosis de lírica als pots de pintura amb làtex. Contra la vanitat pinta Todo muerto es rey (un esquelet que postureja per pillar corona). Però de mono li és difícil i es dedica lànguidament a les balades, a les dreceres i al perfum de llimonera. Busca l’amor de vera per altres vies expressives (menys feixugues i menys solitàries) però només pot pensar en la cadira sola, buida, ja amb sense ell.

La sida el descol·loca però no el frena. Malalt d’estar tancat, s’enganxa una creu de seropositiu al cor i opta per la cura a l’exili cap al niu de Vallclara, on vol que l’enterrin, i el cau del Vilosell. Prop de Poblet, de la Creu i la Vinya la Sort. Fent tombs per l’Arca Plena, descobreix tombes etrusques i les pinta amb honor i aquella ràbia de rosegar coixins (pintaràs el dolor!). Comença a extreure’s la pròpia sang, vitalment infectada, per utilitzar-la de pigment definitiu i la xeringa, de pinzell de precisió. Ni una goteta perduda o torna al container el que és del container, es repeteix amb aires de bisbe. La processó, per dins.

Descendiments, Stabat Maters, Alexandre el Gran, les tres parques, Pergolesi, l’udol de la xuta al campanar, el gust pel llatí, Budapest o el propi enterrament donen sentit a aquest seu putiferi. Tot vira cap a l’èxtasi del camp, dels mites i de la mística. Quan finalment fa sonar la guitarra, als quadres hi enganxa ristres del fotimer de pastilles que es pren a diari. Està condemnat però no vol tenir la millor dentadura del cementiri i sua tinta per acabar el que ha començat. En pau, ni massa d’hora ni massa tard, dóna les gràcies als amics, als hospitals, a la mamà i tira milles cap al cementiri, costa la Creu amunt.

La passió segons Pepe Sales convoca tota l’energia creativa que va desplegar en vida i la mostra per primera vegada en visió de conjunt, compacta com una unitat d’incògnites. És una obra sense acadèmia ni mercaders, dispersa i per descobrir, repartida entre els amics, sovint malvenuda i de materials xungos que atrapa els sentits i les idees. Fràgil i valenta, irreverent o no, només esperava un jardí com el Konvent per florir, el lloc ideal per reinterpretar-la, apropiar-se’n i establir noves relacions entre quadres i cançons, idees i motius, cartes i films, amb concerts, cine, festa, ping-pong, amics i connexions precioses i inimaginables que sense aquesta conxorxa no serien possibles. El vi que ha donat el Pepe ha envellit i ha embellit: la criança. Nosaltres continuem brindant, pensant i consultant amb ell. O amb sense ell, que segurament encara no ha acabat d’entendre què cony s’hi cou últimament al seu celler.

Lulu Martorell

_BIO

Pepe Sales (Barcelona, 1954 – Vallclara, 1994), poeta, pintor i músic.

Sempre inquiet, irònic i subtil viu intensament els anys 70 i 80 a la ciutat de Barcelona i pinta l’eufòria i les angoixes d’una generació tan maleïda i castigada com la seva. La seva passió per fer, crear, arriscar i dir, més forta que la seva poca salut, es torna memoria de la llibertat i l’excés.

Ideòleg del grup Bocanegra, vídeo-experimentador del programa Glasnost de TVE i autor de 50 cançons d’amor i droga, pura lírica sobre la seva homosexualitat, els ídols, les addiccions punxants, Barcelona, la precarietat, la presó, les desintoxicacions, els hospitals, la sida, la Passió o la mort però també sobre l’entorn idíl.lic de Mallorca o de l’estimada Vallclara, el poble dels Sales, on va voler reposar per sempre més.

_La bio del Sense re, sense remei (alternativa)

Pepe Sales Coderch (Barcelona, 1954-1994) va fer de tot: va pintar, va cantar, va escriure… No li costava gens, li era natural: ell suava, patia, camelava i com si res et feia un quadre o una cançó. Li agradava la millor música, els millors llibres, les millors drogues i tot ho devia als amics, als vius i als morts, als que criden: “Just say no to family values”. Es llegia qualsevol cosa que li caigués a les mans, s’havia escoltat milers de discos, li encantava el Dylan, el Lou Reed i Pergolesi; Fassbinder, Bambino i l’Ayrton Senna; Camarón i els Stones; Nusrat Fateh i Henry Miller; Estellés, Nin i Proust; el Davis, Samuel Beckett i Casavella… I volia dir-hi la seva –encara que s’hi deixés la pell–, fos a TV2, al Madison Fuet Garden o en un caixer automàtic. Tot és ara i res, creia, i així va viure, sense més, sense remei.

Amb aquesta edició de les seves Cançons d’amor i droga, dels diaris i apunts i d’una petitíssima mostra de la seva obra pictòrica, volem celebrar aquest esperit. Des de la seva experiència a la presó, la seva reclusió als hospitals, els seus viatges Glasnost i els seus retirs a Vallclara, l’autor ens mostra el seu periple per l’heroïna, l’homosexualitat i la SIDA amb una veu sincera, descarada, irreverent i constantment anormativa que captivarà i interessarà i fascinarà.

D’aquesta manera, aquest llibre es converteix en reconeixement i homenatge i també en un recordatori, a través d’una de les seves figures més representatives, de tota una generació maleïda que es va voler menjar el món, que es va donar a la creativitat i que ho va fer a través d’un perillós funambulisme que va acabar amb molts i va deixar-ne tocats molts altres. Temps en què la llibertat era un concepte massa suculent com per no tirar-s’hi de cap sense preveure’n les conseqüències, perquè la llibertat era un concepte nou en un país i en una ciutat que tot just començava a treure el cap de la grisor que l’havia precedit. Més enllà, doncs, dels valors literaris, aquest llibre amaga el tresor d’una memòria de l’excés que va marcar una generació que es va donar a la vida sense reserves, sense remei.

_Bio ampliada

https://xtoscano.wixsite.com/pepesales

(és la web que va fer el Xavi Toscano, el que viu al carrer València i hi ha molta informació. Així ampliem la bibliografia i li donem recolzament)

_Bibliografia

Sense re, sense remei. Pepe Sales. Labreu Edicions, 2009

Aleix Salvans, Gestió del Caos. Escenes de la contracultura a Catalunya. 1973-1992.

Angle Editorial. 2018

Germán Labrador, Culpables por la literatura. Imaginación política y contracultura en la transición española 1968-1986. Ediciones Akal, 2017

_Videografia

Morir de dia, documental de Laia Manresa i Sergi Díes, 2010.

Pobres pobres que els donguin pel cul, documental de Lulu Martorell i Albert Pla, 2007

Pla es fa el Sales. Cançons d’amor i droga, espectacle d’Albert Pla, 2003

«Quan comenci a treure’m del cos la maledicció que fins ara m’esclavitza, he de pensar seriosament sobre això: treballar, on? Viure, on?»

—

THERE ARE NO MORE TICKETS TO THE FUNERAL és un podcast i projecte de la comissària i investigadora Marta Echaves, en el qual l’heroïna i l’aparició de la sida es presenten com a contrarelats del context postdictatorial, articulats en conversa amb diversos testimonis de l’època i mitjançant l’activació de documents d’arxius domèstics sovint inèdits. Aquests relats personals s’entrellacen amb la història familiar de l’autora, en un viatge pel silenci i el dol d’una època que és també un homenatge als qui no van sobreviure.

https://rwm.macba.cat/ca/especials/marta-echaves/capsula

PREMSA:

RTVE RÀDIO 4