– Text: Laia M. Llobera –
ÚTER – Espai Gonzalo Borondo x Konvent –
Úter, la intervenció de Gonzalo Borondo a la fàbrica de Konvent, rehabilita els espais que es dedicaven al tint de la tela en aquesta antiga colònia tèxtil, ara en runes. Combinant tradició i oblit en un exercici de radical llibertat creativa, l’obra pren la forma d’un gest situat. Situat a les habitacions que conformaven l’antiga sala de tint i que ara es transformen en una catedral contemporània.
A dins, els pols s’inverteixen quan es desmunta el que quedava del sostre i es fan servir els materials per construir allò que es troba a terra: ara, les bigues són bancs. Les teules, torretes. Suspesos a 6 metres d’altura, sis vitralls enormes fan avui la funció de sostre, banyant l’espai amb una llum càlida que muda seguint el sol. Subvertint la tradició gòtica catalana, aquests vitralls no vehiculen una pedagogia reeixida; aquesta narració última ha estat substituïda per una atmosfera que busca sacralitzar la cura i el procés artístic. Les escenes representades en els vidres de colors contribueixen a crear un ambient que fa les funcions de líquid amniòtic, emmarcant allò que ha de venir i generant un espai on raure i alenar.
Parcial, saturat, indefinit i potencialment caòtic, Úter és un espai de vida. Sabedor que el buit pot arrapar-se, l’espai apareix saturat d’empelt gràcies a les plantes que brosten a l’interior i fins a l’àgora, un pati que la intervenció ha deixat descobert i que es contraposa a la catedral.
Així aquest espai sagrat es torna hivernacle, una casa curvilínia preparada per acollir un arxipèlag de posicions i emparar l’encontre de diferents velocitats mantenint una constant, relativa calidesa. Aspidistra, Tamaia i Trascendantia creixen en aquest espai on la deïtat se sepulta i torna fullatge. Tolerants i resilients, el seu creixement lent els brinda vides prou dilatades per acompanyar allò que s’hi engendri.
A través, doncs, de referents tradicionals com la catedral, l’àgora o l’hivernacle, l’obra proposa una nova ontologia relacional. Contra l’assumpció que cal agenollar-se per existir, doblegar-se per encaixar, estar-se en contorsió, Úter genera una atmosfera catalitzadora de noves maneres, creatives, d’existir i conviure. Aquesta dimensió poètica contraresta qualsevol dimensió coercitiva, vehiculant una subversió i reivindicació sense revolta: la necessitat d’una cura radical. Cuidar l’arrel del que no ha nascut, del fet possible. Un úter gràvid, infós de la troballa atzarosa, l’intercanvi, el vincle. Un refugi que, lluny d’animar a fugir del món i a l’estasi, convida al moviment i facilita un diàleg i un encontre amb un mateix, amb l’art i amb els altres.
Si hi queda cap traça del sagrat, dins la catedral, és la fenomenologia del fet ocult perquè la potencialitat de l’espai és inimaginable. Aquesta experiència de l’inefable, la intuïció d’allò que s’esdevindrà en l’espai, però no arribem a albirar, ens retorna al fet sacre.
Aquesta transcendència que amara les parets combat el vertigen que l’espai podria generar en la dislocació que es produeix quan es capgira cel i terra. Amb tot de punts d’accés, però cap directriu per recórrer-lo, Úter articula el que Derrida anomena «vine»: el convit a un desplaçament, la crida dels afectes. Una crida que fa possible l’encontre i, amb aquest, l’eventualitat, l’oportunitat per l’acció. Això és possible només a partir de l’absència de vigilància, de l’ús no codificat de l’espai. Cal una mena de deserció.
Assumint el valor temporal de futur en el passat i el valor modal d’una suposició, aquesta intervenció genera el temps verbal condicional d’una acció: la cura.
Indefinible, inaprehensible i il·localitzable, es troba allà on no havia d’haver-hi res i on no se l’esperava. És un espai preparat per acollir i acompanyar situacions i moments que apareixeran com un plec en interseccions altres, i que desapareixeran tan fugaçment com han sorgit, inscrivint-se en el palimpsest que proposa l’obra. Un espai precari i indefinit que, en la seva fragilitat, parla el llenguatge del desig i dels afectes i, per això, no es doblega a la cohesió ni a la coherència i només entén el resultat simbòlic.
Aquesta afectivitat confereix una profunditat deleuziana a l’obra perquè, contra les oposicions dialèctiques, Úter suggereix un desplaçament, una desconstrucció que li permeti erigir-se en un entorn radicalment democràtic: aquell que entén que és la falla i el desacord que garanteixen el marge de maniobra i, amb aquest, la llibertat. L’àgora que acompanya l’hivernacle, amb grades construïdes a partir de l’aterratge de les bigues del sostre, vol allotjar la divergència i pressuposa un estar junts, un reunir-se per qüestionar, un desfer-nos per refer. Una arquitectura desconstructiva que observa el verb: afirmar, decidir, combatre. Perquè sols el pensament plural i comunitari pot generar una arquitectura que neutralitzi la penúria del habitar que Heidegger descriu i que apareix quan supeditem la construcció a la tècnica. Així doncs, en diàleg amb el passat mercantil i productiu de l’edifici, Borondo proposa una arquitectura relacional allunyada del maquinisme. Realinear la vida amb la vida.
L’obra convida a un acte de fe perquè construir un espai on romandre requereix creure en el món, en un present que ens ha ensenyat que no hi ha closca dura perquè tots partim de la més absoluta indigència.
Com diu Bachelard, en construir un niu «revivim, en una espècie d’ingenuïtat, l’instint de l’ocell».
Dir l’Úter és parlar de l’ètica d’un espai, prendre el pols a la fragilitat i provar de salvar- nos de la individualitat irreductible i el pluralisme que plaga un present que se’ns asseca rere els ulls. És la possibilitat d’escalfor sense plàstics, d’abandonar la bastida, de preservar la vida i l’art. Arribar-hi i descobrir que t’esperava. Abandonar la flexió per poder raure.
Úter ens recorda que també cal pensar allò que passa al costat d’un precipici. És la fe del pas en fals.
Text: Laia M. Llobera – Juliol 2023