– Del 14 octubre al 11 de novembre 2023 –
KonventCiment
La nova edició que uneix la col·laboració entre el Museu del Ciment de Castellar de N’Hug i Konvent, es dirigeix envers la tecnologia i el record. La proposta d’enguany es podrà veure del 14 d’octubre fins l’11 de novembre, dia de clausura que s’hi afegirà un seguit de propostes musicals i demostratives a l’entorn de la tecnologia i músiques avançades.
KonventCiment 2023 ha transformat la gran sala del dipòsit en una espectacular instal·lació lumínica que es pot veure cada dia de les set de la tarda fins les onze. Un projecte realitzat per l’equip de Konvent, Marc Vilanova, Pep Espelt, Maria Vera i Juli Gispert. A la vegada que a l’interior del mateix espai es pot veure l’obra de gran format de l’artista Berni Puig, en la qual exposa dos anys del seu treball extraient les pintures murals que revesteixen les parets de fàbriques i cases abandonades de les colònies tèxtils de la conca alta del Llobregat mitjançant la tècnica strappo.
Fundada l’any 1901 per Eusebi Güell, l’antiga fàbrica de ciment Asland s’alça encara, imponent, al Clot del Moro. Güell va encarregar-ne el disseny al cèlebre arquitecte modernista Rafael Guastavino, qui va optar per fer combinar el ciment pòrtland i la construcció amb maó de pla, aixecant l’edifici a partir de la tècnica de la volta catalana i aprofitant la potència hidràulica dels salts d’aigua del Llobregat.
Al llarg de més de cinquanta anys la fàbrica va generar nombrosos llocs de treball que resultaren en la construcció de tota una colònia fabril que, conformada per una escoleta, una església i el Xalet de les mines de Catllaràs, construït per Antoni Gaudí, articulava una veritable comunitat.
Avui dia, però, la pols generada en la producció de ciment de pòrtland recobreix les parets de l’antiga fabrica Asland, ara reconvertida en Museu. Hi dibuixa formes que recorden la presència, en el passat, de substàncies tant belles com letals que, barrejades amb històries de mudança i migració, el ciment de Portland hauria colgat. La pols del pòrtland sembla haver clos, doncs, aquestes memòries sota el pes de capes de dècades i descuit, recobrint-les, com formigo armat, també per fora. Un pes que, ara, diversos artistes de Konvent, busquen desllastar en dues intervencions artístiques que reavaluen, reajustant, la solidaritat de l’estructura.
La primera, de caràcter site-specific, il·lumina la façana del museu, tot generant una dinàmica visual a partir de llums fluorescents que no tan sols crida l’atenció sobre el llegat històric i patrimonial del Berguedà sinó que, suspesa en les voltes de la façana, revitalitza l’edifici. És en l’oscil·lació dels diferents focus lumínics que els límits entre l’interior i l’exterior de la fàbrica es desdibuixen, fent fonedissos els límits i la forma mateixa de l’edifici. El gest artístic genera una zona ombrívola, generant la tensió d’un enmig, un mentrestant que fa visible allò que es va perdre en l’aridesa de les matèries primeres i, ara, només existeix com una possibilitat.
En la segona intervenció, Berni Puig hi suspèn El Mur, un collage de 24 peces creades a partir de la tècnica strappo, en una de les naus principals. Associat tradicionalment a l’extracció del fresc romànic, Puig actualitza aquest procés quan extreu la pintura mural, el grafiti i la pintura domèstica que revesteixen les parets de fàbriques i cases abandonades de les colònies tèxtils de la conca alta del riu Llobregat. Contra la ficció d’una arquitectura que aspira a l’eternitat i persegueix una inaprehensible permanència, l’obra de Puig es pregunta què queda quan s’esgota el futur i s’esvaeix el mite del progrés, interrogant el territori des de la cruïlla entre el despoblament i l’abandó que pateix. És en l’escletxa entre el fet privat i la seva exposició pública, l’artista construeix alhora una geografia exterior i una topografia íntima tot presentant la paret com a receptacle de llegat, convertint-la en testimoni d’una vida viscuda.
El de Konvent és un gest tant artístic com polític, tant singularment local com escarrassadament col·lectiu, que contesta el feixuc pes del formigó i reconeix, donant sortida, les memòries atrapades en la planta.
Així, la tensió que crea el joc de llum al voltant de la visibilitat del dipòsit de l’edifici enceta un nou panorama, inaugurant un diàleg amb un punt utòpic i visionari. D’altra banda, en assenyalar el palimpsest narratiu que guarden les parets, l’obra de Puig augmenta l’exposició d’un edifici que, ara més vulnerable, sembla obrir-se, fent-se permeable en el moviment de basculació entre la indeterminació geogràfica de la runa que Puig recupera i l’emplaçament singular de l’edifici, que les llums fluorescents rebel·len. És entre la vaguetat de l’abstracció i la concreció geogràfica que el gest artístic testeja la porositat del ciment, deixant que l’estructura s’expressi.
Sempre cal trobar un moment.
Text: Laia M. Llobera
11/11 CLAUSURA (guardeu-vos aquesta data) Música + Patrimoni irrepetible