EL PLURAL D’ARBRE ÉS Nosaltres

RESIDÈNCIA EN COL·LABORACIÓ DE SURALITA MALLORCA

La investigació que es proposa a el plural d’arbre és nosaltres té a veure amb desplegar escènicament el que significa posar el jo en plural, superant la idea de consciència col·lectiva reconciliada i també, en contraposició, la confrontació de la suma de jos. Posar el jo en plural és involucrar-nos en el problema del nosaltres, situar-lo en les coordenades concretes de l’escena, entenent la seva dimensió vincular entre els cossos i el mapa de possibles que aquesta perspectiva genera. Així, partim de la pregunta “Què vol dir nosaltres?” amb la voluntat de problematitzar aquesta idea a través de l’escena, subvertir-la, pensar formes d’habitar-la, encarnar-la i expandir-la.

Es tracta, doncs, d’articular un espai de recerca teòric i pràctic, que pugui donar com a resultat una peça escènica, al voltant d’aquesta mirada d’una vida en comú, necessàriament compartida que despulla les apories de la individualitat a la que ens aboca el nostre context històric i social, i ens posa en relació no només entre els humans, sinó també amb altres formes de vida sensible i amb els objectes que ens envolten.

La natura relacional de l’ésser humà va molt més enllà del que és circumstancial. La nostra condició és vincular. Vincular, no només per la pròpia subsistència ni per la subsistència de l’espècie, sinó perquè el nostre cos és finit i està inscrit en un món comú. Com diu Marina Garcés, l’ésser humà no pot dir jo sense que ressoni, alhora, un nosaltres.
Tanmateix, la nostra història moderna ha negat aquest principi. La idea del nosaltres s’ha pensat des de la separació, des de la diferència: la possibilitat d’un nosaltres necessita de l’element no-jo per sumar-se al jo del qual parteix. I, no només això, sovint nosaltres és la identitat compartida diferenciada d’una altra, suma d’intersubjectivitats que arrossega les mateixes paradoxes de l’individualisme estricte.

Marina Garcés proposa superar la idea dels cossos separats amb una altra lògica relacional més enllà de la dualitat unitat/separació: els cossos, diu, es continuen. La idea del nosaltres com a cossos en continuïtat, com a ens inacabats inscrits en unes coordenades comunes, posa en joc algunes qüestions que val la pena tractar per l’impacte que poden tenir en la investigació escènica.

Per una banda, pensar el nosaltres vol dir també pensar la zona límitrofa entre els cossos, aquest espai de sutura sovint invisible que ens manté singulars però alhora convoca l’anonimat. I, per altra banda, ens remet a altres formes de vida no humanes com ara les colònies de corall o els boscos, on posar en dubte la coimplicació entre individus fregaria l’absurd. Així, aquest nosaltres s’expandeix per pensar-lo no només en relació amb altres espècies no humanes sinó sobretot en la relació interespècie.

creació i interpretació: Mariantònia Salas
espai sonor i producció en directe: Antoni Llull
escenografia: Clàudia Vilà
disseny d’objecte: Maria Estelrich
estilisme:  Aina Crespí
assessorament biologia vegetal: Albert Bach