IMPORTA
Josep Grifoll/Manel Boixadera/Joan Queralt
Marta Lafuente/Javier Galan/Dani Buch
Del 3 juny al 23 juliol 2017
IMPORTA
Hi ha a la Provença, al sudest de França, un petit massís calcari que rep el nom de Muntanya de Santa Victòria. No posseeix molta alçada, car el seu cim més elevat fa tant sols 1001 metres sobre el nivell del mar. No obstant això es tracta d´un dels paisatges naturals més coneguts a la Història de l´Art: al llarg de la seva vida, el pintor Paul Cézanne va pintar-la més de 80 cops i la seva imatge es reprodueix a museus d´arreu del món.
Hi ha moltes anècdotes sobre les maniobres a les que el pintor va haver de recórrer per evitar que des de les finestres de casa seva, un cop tornava de pintar, es veiessin els camps o els arbres. Per qui no ho sàpiga, per Cézanne eren més importants el matisos que pintava que el món real que l´envoltava, i per això tota la seva vida va ser considerat un bohemi, un misantrop i un excèntric. Picasso era coneixedor d´aquestes històries i va estimar, observar i estudiar els quadres de Cézanne al qual venerava fins al punt que al final de la seva vida va comprar 110 hectàrees de la Santa Victòria real per viure a diari l´obsessió del seu mestre. Picasso encara continua allà, al peu del massís, enterrat al jardí del Chateau de Vauvenargues, envoltat de cedres.
Picasso mai va ser un romàntic. Sabia que preservant-les -la pintura i la muntanya- es quedarien amb nosaltres; que la pintura té un do profètic: emplena els silencis com cap altre disciplina; interpreta vivències atemporals sense la necessitat de cap més llenguatge que el de la vista. Arriba, quan es mira amb ulls atents, com aquell missatge arrossegat a la nostra platja dins una ampolla.
A un segle on les imatges ens tapien la vista, la pintura reivindica quelcom encallat i absurd: el pigment estàtic amb la seva malicia, el temps callat i quiet. Mirar quadres exigeix molt de temps, com llegir. És així que el pensament es converteix en art.
IMPORTA és una exposició de pintura compromesa amb el verb dels matisos. Els artistes que hi participen són, com Cézanne, observadors forjats que reconeixen amb les seves obres que la vida sense ferides no val la pena viure-la. Són la font i el pou. D´aquelles persones que en comptes d´escriure´t una carta, t´enviarien un dibuix.
Manel Boixadera i Josep Grifoll són ambaixadors de franc de la cultura a través de la matèria i el pigment. Partint de l´ultra localisme, dels límits i del no-res, la seva pintura reneix des de la radicalitat. Si han decidit “sortir” dels límits de la pintura postmoderna, actual, no és per revelar-se, sinó en virtut d´un impuls espontani, gairebé inadvertit per ells mateixos.
La seva capacitat per transformar la seva realitat en art denota que posseeixen una imaginació creadora abocada a l´inventiva del més proper. Contràriament a Cézanne, no són els cims propers dels paisatges soviètics que envolten el poble de Casserres el que els aboca a la recerca i a la creació, sinó la intensitat i la falsificació de les seves gents. Com Cézanne, són artistes tapiats per un poble. Malgrat tot, a les seves obres mai hi ha atmosfe-res denses, tant sols potència i presencia. Cada quadre és un experiment continu per aprofundir en no se sap què que reconeixem amb una sola mirada sense haver de posar-li nom.
Perquè les obres de Boixadera i de Grifoll recorren el temps i l´espai d´una època necessitada de mirades singulars, profundes, esbiaixades, encallades entre els núvols i les autovies dels pobles esperant a que algú les travessi, per alliberar-nos, com a ells, de les constriccions, del tedi, de les fal·làcies que el temps revela em fórmules mortes.
També n´hi ha d´altres artistes que, com Picasso, van saber desarrelar-se. Observen la línia de l´horitzó i miren com els núvols que veuen per la finestra de casa s´arrengleren de forma regular fins que es cansen. És el cas de Joan Queralt. L´obra presentada a l´exposició de la primera època no té res a veure amb els paisatges que l´han fet famós. Potser va veure als quadres que es presenten que les persones no contenen cap promesa, i va guardar a les arrels aquesta impressió. I llavors, potser, va adonar-se que els núvols són tant sols núvols i només núvols, i es dedicà a fer paisatges.
I després, hi ha els artistes pels quals no hi ha res de simbòlic, perquè el simbolisme que els envolta no té res a veure amb el dels seus somnis al despertar, i toquen a terra. Són aquells que han decidit que les seves obres “domin la cara” a la persona que les mira, en el sentit de que es dirigeixen directament a nosaltres, a l´espectador, i ens apel·len amb el seu sentiment intens. Es el cas de Marta Lafuente, Javier Galan i Dani Buch. Han fet de la contradicció i del territori superfícies on la personalitat i l´obra són un. Pels que no són milionaris i han sortit del poble, no hi ha res a fora.
IMPORTA potser és una exposició feta per aquells que han estat condemnats per haver esperat i haver somniat massa. Aquells pels quals, com Cézanne, només a la pintura troben un exterior tranquil.
“Observar. Saber sagnar. Deixar fluir. Gaudir importa”.
Text: Manoli Mansilla